“La qüestió és saber qui mana”. Lewis Carroll ho posa en boca de Humpty-Dumpty, en la seva obra Alícia en terra de meravelles, quan Alícia expressa dubtes sobre la possibilitat que una paraula signifiqui coses molt diferents. I així hem vist, els darrers anys, com l’amnistia fiscal a grans defraudadors d’impostos i evasors de capitals va mutar en una “regularització de rendes i actius” o la retallada de pensions en un “índex de sostenibilitat”. El poder no solament escull les paraules sinó que les hi dóna el significat que més li convé. El terme “populisme”, que designa indistintament Donald Trump, Marine Le Pen o “Podemos”, n’és un exemple. A partir de la premissa que una part important de la batalla per l’hegemonia política es lliura en el terreny de les paraules i de les aportacions de Freud i Lacan, Carlos Fernández Liria segueix la sentència pascaliana que afirma que “el cor té raons que la raó desconeix” i veu necessari un populisme superador de les dificultats del projecte de la Il·lustració, que reivindica, poc acompanyat, des de fa dècades, enmig del que Luis Alegre Zahonero qualifica de “confluència delirant d’interessos entre liberalisme econòmic i ortodòxia marxista”. Un projecte emancipador no pot oblidar que no n’hi ha prou amb explicar la veritat perquè la política està feta de passions, emocions i pertinences i els processos col·lectius tenen una sintaxi “religiosa”.
Carlos Fernández Liria és professor de Filosofia a la Universitat Complutense de Madrid, on es va doctorar amb una tesi sobre Jean-Paul Sartre. Als anys 80 va comptabilitzar la tasca de guionista televisiu (“La bola de cristal”) amb la de professor de secundària. És autor o coautor de nombrosos llibres i articles. En podem destacar: Educación para la ciudadanía. Democracia, capitalismo y estado de derecho (2007), El orden de “El Capital”. Por qué seguir leyendo a Marx (2010), El materialismo (2011), ¿Para qué servimos los filósofos? (2012), En defensa del populismo (2016) o Escuela o barbarie. Entre el neoliberalismo salvaje y el delirio de la izquierda (2017). La seva tasca com a professor, la participació en els moviments d’oposició a l’anomenat “Procés de Bolonya”, la seva intervenció en nombrosos debats sobre la situació a Veneçuela, la defensa d’una escola pública de qualitat.. l’han convertit en un dels referents dels moviments socials d’esquerra.
